TOT ALLÒ QUE L’ART ENS APORTA

La educación artística es el arma más poderosa para liberar la imaginación y formar ciudadanos sensibles, libres, solidarios y comprometidos (Ivaldi, 2014).

L’art és un medi d’expressió, un llenguatge plàstic mitjançant el qual podem transmetre els nostres sentiments i les nostres emocions. És una forma d’interaccionar amb el món a partir d’imatges, olors, sabors i sons. L’art és tot allò que ens envolta, tot allò que ens apropa a noves experiències i sensacions, per això tan sols ens cal un canvi de mirada per veure la vida des d’un altra perspectiva, des d’un punt de vista més actiu i més crític.

L’art permet als infants apropar-se a la vida cultural i a participar en ella, mitjançant diferents tipus de processos artístics. Aquest apropament a la vida social i cultural, dependrà del tipo de propostes educatives que els i les mestres dissenyen, la qual cosa tindrà un impacte en els infants en la seua forma de veure i d’estar en el món, de comprendre’l (Sarlé, 2014).

Per tant, en aquest apartat parlarem sobre el paper que tenen els mestres i les mestres en el procés d’educació artística, així com dels valors culturals que es poden transmetre mitjançant l’art. D’altra banda, també parlarem sobre com l’art i les obres artístiques ens emocionen, ens poden ajudar a conèixer els nostres propis sentiments i els dels demes.

També posarem una mirada a l’art des de la perspectiva de gènere, ja que encara que no ens adonem o no ho repensem, continuem recaient a mostrar als infants que els homes són els que han escrit la història. Quan preguntem en un aula a quins artistes coneixem, sempre apareixen els homes: Van Gogh, Picasso, Rubens, Rembrand, Ernst, Goya, Klimpt, Da Vinci...

Finalment, explicarem l’experiència que vam tenir durant la visita al museu de Belles Arts de València des d’una perspectiva didàctica, analitzant el paper que té el ganivet didàctic d’aquest museu i la importància de portar als infants als museus.

EL PAPER DEL MESTRE I DE LA MESTRA

Durant molts anys, el paper del mestre o de la mestra en l’àmbit artístic s’ha quedat reduït a realitzar manualitats que no tenen cap enfocament reflexiu ni crític. L’objectiu de les manualitats és, únicament, la bellesa, l’ornamentació... Pràctiques pedagògiques basades en la reproducció i la copia d’obres artístiques, que inciten a que es done més importància al resultat que al procés.

El professorat ha de reflexionar sobre aquesta pràctica i formar-se per arribar a realitzar dins de l’aula un art que tinga com a principal fi despertar als infants l’interès de formar part d’un projecte que fomente la participació, la exploració, l’experimentació, el joc, el pensament crític i actiu (Ivaldi, 2014). Es tracta, per tant, de crear projectes que permeten reflexionar i actuar sobre aspectes socials i culturals mitjançant l’art.

Apostamos por interpretar lo artístico y educativo desde lo social y reivindicativo, fomentando una mayor implicación, y desarrollando estrategias novedosas desde las cuales se construyan sugerentes lazos con la realidad. Proponemos una educación en las artes y el diseño que defienda la apreciación crítica de lo personal y lo social con una perspectiva cultural, visibilizando, respetando y apoyando la diversidad, ensanchando las miradas hacia territorios amplios y diversos (Huerta y Alonso-Sanz, 2017, en Huerta, 2019, p.55).

Podem dir que el paper del mestre o de la mestra és fonamental per educar a xiquets i xiquetes capaços de transmetre sentiments i emocions mitjançant l’art, ja que els ajudarà a comprendre el seu entorn i les seues realitats; a mirar-les i a representar-les.

D’altra banda, també és fonamental entusiasmar-nos, transmetre energia, observar, mirar, escoltar i imaginar; crear propostes mitjançant les quals l’alumnat puga conèixer-se i conèixer a la resta dels membres de l’aula. Hem de oferir propostes obertes per afavorir la creativitat i la imaginació; hem de donar temps i espai per a que l’alumnat manipule el material, l’olore, el taste, faça i des-faça. Com diu Mari Carmen Díez (2019, p.81), hem d’ampliar les propostes de manera que es done pas a que “cada niño haga su síntesis particular a base de mirar lo que hacen los otros, de probar sus propias ideas, de admirar”.

Hem d’impulsar ambients on els infants es senten a gust i en confiança plena d’aprendre, d’expressar els seus sentiments, de sorprendre’s. Com diu Hoyuelos, al pròleg del llibre de Vea Vecchi (2018, p.14), “El asombro es esa emoción transcendental, un sentimiento de admiración que hace que uno se detenga en la belleza de las cosas pequeñas, en los detalles de lo cotidiano”.

Per tant, el mestre o la mestra haurà d’acompanyar intuïtivament i en tot moment a l’infant, tenint en compte les seues pròpies necessitats, gustos, inquietuds... Així doncs, es convertirà en un guia per a l’alumne, que li farà propostes i crearà intervencions amb imatges suggerents, amb paraules que conviden a somniar, amb obres d’art que els facen sensibilitzar-se de la bellesa. En tot moment seran propostes lliures i flexibles; en ningun moment hi haurà cap imposició de què, quant i com ha de fer les coses, ja que cada infant té el seu propi ritme d’aprenentatge, de veure la vida, de representar-la, d’expressar el que senten.

En definitiva, durant tot el procés educatiu i creatiu serà fonamental que la criatura es trobe segura i mostre confiança cap al mestre o la mestra. També, que el professorat genere climes de confiança i respecte per a que l’infant puga crear de forma espontània i natural (Berdichevsky, 2014).

Solo así se pondrá contento con sus producciones y podrá pasar de unos juegos que son puro cuerpo a uno trabajos que mostraran su alma, su identidad, su deseo de ser (Díez, 2019).

EMOCIONAR-SE AMB OBRES ARTÍSTIQUES

En una de les sessions de l’assignatura, vam realitzar una activitat al voltant de diferents obres artístiques i les emocions que ens suggerien aquestes. Va ser una activitat interessant perquè les diferents obres anàvem descobrint-les fent ús de les TIC, concretament els codis QR. Després, havíem d’arribar a una conclusió sobre el que significava l’obra per a nosaltres, els sentiments que ens generava observant-la. Durant la sessió, va sorgir la pregunta de si és possible treballar les emocions mitjançant l’art. Però, abans d’avançar, és important saber que és l’educació emocional i quins avantatges té emprar-la durant l’etapa d’educació infantil.

L’educació emocional és un procés educatiu, continu i permanent, que pretén potenciar el desenvolupament de les competències emocionals com a element essencial del desenvolupament humà, a fi de capacitar-lo per a la vida i amb la finalitat d’augmentar el benestar social i emocional (Bisquerra, 2000, en Bisquerra, 2012).

Podem dir que l’educació emocional pot servir a l’alumnat per conèixer les pròpies emocions de l’individu i les dels altres, ajuda a saber regular-les, a tolerar la frustració en determinades situacions, a desenvolupar sentiments positius.

És per això que és important que des de ben menuts els infants comencen a conèixer les diferents emocions i sentiments que existeixen i, a més, que aprenguen a gestionar-los. Una proposta amb la que es poden treballar les emocions podria ser la que vam realitzar a l’aula.

A partir de la cita que va aparèixer en un dels codis QR, podem arribar a la conclusió que tota obra d’art ha suposat principalment una emoció per a l’artista i que aquesta emoció pot haver ajudat a facilitar la creació de l’obra d’art, a transmetre allò que l’artista volia que l’espectador observés i sentis. És per tant, que els quadres, també suposaran una emoció per a l’espectador.

La obra de arte consiste en dos elementos: el interior y el exterior. El elemento interior, visto individualmente, es la emoción del alma del artista. Esta emoción tiene la capacidad de suscitar otra fundamentalmente análoga en el alma del observador (Palou, 2004).

D’aquesta manera, existirà una relació entre el que l’artista ha plasmat i el que l’observador està sentint al veure el quadre. Per això, hem d’apropar les obres d’art als infants, per a que puguen gaudir-les, conèixer-les, expressar els seus sentiments, conèixer les emocions que tenen els companys i companyes al observar determinades obres.

Mitjançant el coneixement d’obres artístiques els infants identificaran emocions com la felicitat, l’estima, la tendresa, la soledat, la tristesa, la por, la calma, la ràbia, la enveja... D’altra banda, també aniran coneixent diferents artistes i formes d’expressió artística mitjançant diferents tècniques.

Malgrat això, pense que va faltar que aparegueren les dones dins de l’aula, per això, al següent punt, parlarem sobre la perspectiva de gènere en l’art i sobre com equiparar el pes de la dona en aquest àmbit.

ART I GÈNERE: EQUIPARAR EL PES DE LA DONA EN L’ÀMBIT ARTÍSTIC

Segons un estudi d’Ana López Navajas (2015), tan sols apareixen un 7,6% de referents culturals que siguen dones en els llibres de text. La falta de models femenins dins les aules afavoreix la creació de patrons de desigualtat, ja que els xiquets tenen referents amb els que créixer però, per contra, les xiquetes no els tenen. A més a més, es produeix una omissió de la tradició cultural, no es conta la realitat tal com es, el que fa que la posició social de les dones es debilite.

L’educació té una importància fonamental en la memòria cultural i en la memòria de les dones, per això, des de les aules, cal que el professorat realitze propostes en les que les dones estiguin incloses com a model de referència. Mitjançant les arts podem educar la nostra mirada posicionant-nos en la sensibilitat, la creativitat, la reflexió i la transformació, ja que aquesta mirada constitueix un mecanisme sensible en permanent evolució (Huerta, 2019).

Com que hem nascut en una societat patriarcal, on l’home ha sigut qui ha construït la història i aquesta ha estat relatada des d’un punt de vista masculí, en moltes ocasions recaiem a fer conèixer a artistes masculins, perquè aquests són els que ens han ensenyat a l’escola des que som menuts. En una dinàmica que vam realitzar a la assignatura de Propostes Didàctiques en Educació Artística, el mestre ens va proposar que mencionarem artistes que coneixíem. El que vam poder observar, va ser que de tots els artistes escrits en la pissarra, hi havia 30 homes i 6 dones.

Vam arribar a la conclusió que mai hem tingut l’oportunitat de conèixer a totes les dones que han sigut importants en la història de l’art, sempre ens han presentat als homes i, per això, cal que el professorat es forme per poder visibilitzar i agumentar el percentatge del que Ana López Navajas parlava en el seu estudi.

D’altra banda, Ricard Huerta (2019), ens proposa en els seu llibre Arte para primaria, la creació d’un llistat on es combinen noms d’homes i de dones, per tal d’avançar cap a la inclusió, de visibilitzar a totes aquelles dones (en totes els àmbits) que no han sigut nombrades. A partir d’aquest llistat és quan podrem arribar a una escola coeducativa, on es done importància a la necessitat de canviar la història, de crear propostes didàctiques on la dona siga la protagonista, de fer front a les desigualtats.

La discriminación de las mujeres se ha dado de formas muy diversas. A pesar de que las mujeres han hecho importantes aportaciones a la ciencia, la tecnología y las humanidades, han sido los varones los que han escrito la historia, y esos valores patriarcales dominantes nos han hecho creer que apenas hemos intervenido en nada (Marañón, 2018).

EL MUSEU COM A RECURS DIDÀCTIC: EXPERIÈNCIA AL MUSEU DE BELLES ARTS

Cada vegada és més freqüent veure a infants d’educació infantil transitar per les sales dels museus, dialogar amb el mestre o la mestra i amb el guia, expressar els seus sentiments. Podem dir que els museus són institucions que permeten la comunicació, el diàleg, la interacció entre els espectadors i l’artista, ajudant a l’adquisició d’identitats tant individuals com col·lectives. Tal com diu Maceira (2008, p. 4), “el museo es un recuso útil para mostrar ideas, conocimientos, conceptos y situaciones que puedan ser escuchados o conocidos, comprendidos, confrontados, valorados, reivindicados”.

Els museus tenen un gran valor didàctic per a les escoles, ja que permeten donar-li sentit a molts dels projectes o activitats que es realitzen dins de l’aula. No obstant, en moltes ocasions els docents realitzen eixides soltes al museu, on no hi ha relació entre el que els infants podran veure allí i el que s’està explicant en classe. Per tant, és fonamental que els docents es comuniquen amb el museu, s’asabenten del tipus d’exposicions permanents o eventuals que hi ha, i pensen si seran o no d’interés per a l’alumnat. També hauran d’investigar sobre el tipus de tallers i activitats que es realitzen després de la visita en el museu, ja que habitualment es tracta d’activitats que fan que l’espectador deixe d’observar l’obra. Segons Alex Amorós (2001),

Resulta sorprendente que en la visita a un museo un joven se vea más incitado a mirar durante más tiempo la ilustración de un cuestionario con un cuadro de Velázquez, que el propio cuadro de Velázquez expuesto en las salas. Las actividades didácticas de los museos se basan gran parte de las veces en meridianas huidas de los objetos.

Per tant, el museu no ha de ser utilitzat com a un lloc o espai de pas, sinó que ha de crear emocions en els infants, nous sentiments, noves formes de pensar a partir d’allò que estan observant o que el guia està contant-los. Tal com exposa Maceira (2008), els museus són espais de ser mirats i viscuts, ja que permeten que l’espectador interprete allò que està observant. Per tant, el museu es converteix en un lloc que genera estímuls com l’emoció, l’evocació i l’experiència les quals permetran a l’infant arrimar-se a nous coneixements i aprenentatges.

Però, com podem transmetre aquests coneixements? Durant la visita al museu de Belles Arts de València, vam poder observar el caràcter lúdic amb que la guia anava explicant-nos les diferents obres. Estava constantment utilitzant diferents tons de veu, onomatopeies i mímica per a que el discurs no caiguera en l’avorriment, la qual cosa em va agradar i semblar important.

El proyecto y la actividad implícita del centro museístico es el que deberá conseguir que no se aburran ante la materialidad de las obras, porque el aburrimiento es uno de los mayores enemigos del aprendizaje (Amorós, 2001).

Comunicar, ensenyar, impressionar i captar l’atenció a partir de diferents històries amb les que arrimar a l’infant a l’obra artística. No obstant, pense que durant la visita les històries que la guia contava tenien massa contingut que no tenia res a veure amb l’obra que l’infant estava observant (per exemple, utilitzar la importància de rentar-se les dents pel simple fet que una de les obres mostrava una criatura fantàstica amb la llengua i les dents fora). Crec que els infants també tenen poder crític i reflexiu, per tant la sobre infantilització de les històries pense que no és necessària.

Segons el pedagog Loris Malaguzzi, les xiquetes i els xiquets entenen tota la complexitat del mon i a més, necessiten la complexitat per ampliar el seu punt de vista previ de la vida. Per tant, crec que en educació infantil també es pot contar la realitat de la història o, en aquest cas, el significat del quadre, per fer que els infants reflexionen sobre el passat, sobre els successos que pensen que han ocorregut en allò que s’observa a l’obra d’art i, a partir d’ací, utilitzar elements o exemples de la vida quotidiana per a que acaben d’entendre-ho, la qual cosa permetrà tractar sentiments, relacionar-nos amb el quadre, posar-nos en la pell dels personatges. Això, també ens permetrà establir un diàleg amb els infants, donar pas a que expressen les seues opinions, a que imaginen. Què observeu en el quadre? Què penseu que va fer el diable? Com és sentiria el diable? I l’àngel?

D’altra banda, la proposta del Museu a la butxaca pense que pot servir per a que els infants vajen adquirint des de menuts el plaer pels museus, que veguen que no és un lloc on sols poden anar els adults, sinó que ells també poden fer-ho. És una forma lúdica per anar acostumant el ull a noves obres d’art, a diferents tècniques artístiques; a més, ens pot servir per parlar de temes variats i, fins i tot, el museu pot servir per obrir noves propostes per a realitzar dins de l’aula.

En definitiva, pense que els museus són espais on els infants poden socialitzar-se, construir nous coneixements, noves formes de veure la vida i la societat en la que viuen. Tant infants com adults tenim dret a anar al museu, per tant els museus haurien de ser més inclusius per a tota la societat, per a totes les edats, adaptant alguns dels quadres a l’altura dels infants, realitzant activitats i tallers relacionats en les exposicions que hi ha en els museus, etcètera. Com diu Aguilar (2018, p. 112), “se busca democratizar los museos haciéndolos más accesibles a distintos públicos, incluyendo la difusión de valores democráticos”.

BIBLIOGRAFÍA

Aguilar, Y. (2018). Los museos y sus públicos. Revista de Sociedades de Paisajes Áridos y Semi-Áridos. Vol. XI. (pp. 110-119).

Amorós, A. (2001). Los museos y la didáctica de las ciencias sociales. A reflection for the National Museum of Ceramic in Valencia. Revista Íber 29.

Bisquerra, Rafael (Coord.), et al. (2012). Com educar les emocions? La intel·ligència emocional en la infància i l’adolescència. Esplugues de Llobregat (Barcelona): Hospital Sant Joan de Déu.

Díez, M.C. (2019). Caramelos de violeta. Hacia la dulce metamorfosis de nuestras escuelas. Barcelona: Editorial GRAÓ.

Huerta, R. (2019). Arte para primaria. Barcelona: Editorial UOC.

Ivaldi, E. (2014). Educación, arte y creatividad en las infancias del siglo xxi. En Sarlé, P., Ivaldi, E. y Hernández, H. (2014). Arte, educación y primera infancia: sentidos y experiencias (pp. 11-27). Metas educativas 2021. Madrid: OEI.

López-Navajas, A. (2015). Las mujeres que nos faltan: análisis de la ausencia de las mujeres en los manuales escolares. Tesis Doctoral Universitat de València.

Maceira, L. (2008). Los museos: espacios para la educación de personas jóvenes y adultas. Decisio.

Marañón, I. (2017). Educar en el feminismo. Barcelona: Plataforma

Palou, S. (2004). Sentir y crecer. El crecimiento emocional en la infancial. Barcelona: Editorial GRAÓ.

Sarlé, P. (2014). Educación infantil y arte: una trama que entreteje buenas prácticas pensadas para niños pequeños. En Sarlé, P., Ivaldi, E. y Hernández, H. (2014). Arte, educación y primera infancia: sentidos y experiencias (pp. 123-131). Metas educativas 2021. Madrid: OEI.

Vecchi, V. (2018). Arte y creatividad en Reggio Emilia: el papel de los talleres y sus posibilidades en Educación Infantil. Madrid: Ediciones Morata.