LLEGIR EL MÓN

Mar Benegas és escriptora de versos i contes infantils; anima als xiquets i les xiquetes, però també als adults a la lectura y a la creativitat en col·legis i biblioteques de tot el país.

També imparteix tallers d’escriptura creativa i forma a mestres sobre la importància de la poesia en l’escola i, especialment, en la infància, fomentant el plaer per la lectura y la creativitat. A Mar Benegas se li nota que li agrada la paraula i que li agrada la poesia perquè ens parla amb sentiment, ens parla d’una forma que fa que obrim els nostres ulls amb interès i inquietud pel que va a dir i a expressar. Mar Benegas, en la conferència del CEFIRE, ens parla sobre la poesia i sobre el vincle que te amb les emocions.

Els xiquets i les xiquetes són poesia en les escoles, al igual que ho és el bombeig d’un infant en el cos de la seva mare avanç de nàixer, o el primer plor, o el primer somriure al obrir els seus ulls i veure’s rodejat dels braços de la seva mare o del seu pare.

El primer poema que escriu un xiquet o una xiqueta, es el poema on les paraules no son necessàries; es el poema amb el que s’estableix una connexió entre el cos y la paraula d’una mare: el primer t’estime, la primera abraçada, el primer somriure que genera dolçor i tranquil·litat al xiquet o a la xiqueta.

Els xiquets i les xiquetes són poesia en les escoles, són criatures que es posicionen i miren el món des de la sorpresa, que es relacionen amb els demés a través d’una paraula, un gest, una mirada. Els xiquets i les xiquetes són poesia en les escoles quan creen a través de les seues accions poemes que el mestre o la mestra pot observar i, posteriorment, relatar. El mestre o la mestra no ha de deixar aquestes accions suspeses en l’aire, perquè són com contes que ens fan veure qui és el xiquet o la xiqueta, els seus comportaments, els seus gustos i desitjos.

La poesia és una manera de comunicar-nos amb els demés i, com hem dit, no sols es fa poesia a partir de l’escriptura, sinó que també es pot fer poesia amb el cos o amb les cançons. El llenguatge poètic es pot conèixer a partir del cos, mitjançant danses o cançons.

Hi ha poemes que són com una dansa i danses que són com un poema. Eva Yerbabuena

Quan una cançó o una dansa et fa riure o plorar fins el punt en que se’t posa la pell de gallina, podríem dir que es tracta d’un poema perquè ens està transmetent un sentiment, una emoció. Això és perquè quan sentim aquesta emoció o aquest sentiment, podríem ser capaços de trobar les paraules adequades per poder expressar i transmetre tot allò que hem sentit.

Així, els xiquets i les xiquetes són poema perquè també poden fer que a un mestre o una mestra se li pose la pell de gallina, se li emploronen els ulls o li aparexca un somriure en el seu rostre quan actuen d’una forma que ni un adult ho podria fer, quan parlen amb la seua veu innocent, quan t’abracen o et mostren el seu apreci.

El xiquet, com diu Mar Benegas, pot transformar el nostre mon i també el seu mon a partir

del llenguatge metafòrica, a partir de les seues creacions (“quan construeix una taula en cabanya”, ens posa com a exemple). Però el mestre o la mestra també pot transformar el món del xiquet o la xiqueta, fent-li imaginar nous llocs i mostrant-li que pot ser tot el que desitja i que si ho desitja ho aconseguirà.

El globito rojo, de Yela Mari, ens mostra com el globus, al igual que el xiquet, necessita una ma que el porte i el guie per un món al que s’acaba d’integrar, per un món que encara no coneix a la perfecció. El globus encara no es troba en el món i tampoc sap qui és i, per això, es va transformant en poma, en papallona i en flor. Fins que arriba un dia en que troba la ma de un xiquet del que ja no es tornarà a separar mai més.

El xiquet serà la mà que guiarà al globus a trobar el seu lloc en el món, al igual que ho farà el mestre o la mestra amb els xiquets i les xiquetes, qui es convertirà en les ales que guiaran a les criatures cap a la llibertat, cap a la imaginació i cap al descobriment d’aqueixos

mons que encara estan per imaginar, per crear i per contar.

El mestre haurà d’educar en la bellesa, vivint el que sap i aprenent el que estima;

ensenyant el que viu i ensenyant el que estima. Els mestres deuran entendre que tenen en les seues mans al seu futur, al material més fràgil i sensible –les criatures – y hauran de reflexionar si són capaços de oferir eixa emoció, eixa poesia que formarà part de l’aula de cada dia, que els farà expressar els seus sentiments, les seues emocions, les seues necessitats. Que els farà somiar i créixer.

En conclusió, la poesia és un món que comença des del naixement del xiquet o de la xiqueta i que segueix després de la primera abraçada o sentiment de ritme i bombeig on el pit contra pit de la criatura i la mare es toquen; la poesia transcorre per tota l’etapa de la infància i es acompanyarà al llarg de la nostra vida. La poesia és un món del desig a partir del qual tot es pot aconseguir. És un món on es van construint nous camins, nous desitjos, nous somnis que es poden fer realitat.