LOLA TOUZA. LA SCHINDLER GALLEGA

En un món de desfeta moral generalitzada, va haver-hi una xicoteta minoria que va saber desplegar un extraordinari coratge per a mantindre els valors humans dempeus. Ells van ser els Justos de les Nacions, que van remar contra el corrent general d’indiferència i hostilita que va prevaldre durant l’Holocaust.

La majoria dels salvadors eren persones corrents. Alguns actuaven per convicció política, ideològica o religiosa; uns altres no eren idealistes, sinó mers éssers humans als quals els importava la gent al seu voltant. En molts casos mai van planejar convertir-se en salvadors, i no estaven en absolut preparats per al moment en el qual hagueren de prendre una decisió de tant llarg abast. Eren éssers humans comuns, i és precisament la seua humanitat la que ens commou i la que hauria de servir de model.

Existien diferents grau d’ajuda: alguns donaven aliments als jueus. Uns altres derivaven els jueus a persones que pogueren ajudar-los; alguns els donaven refugi per una nit i els deien que haurien de partir al matí. Només uns pocs assumien la total responsabilitat per la supervivència dels jueus. Són els membres d’aquest últim grup, en particular, els que compleixen els requisits per al títol de Just de les Nacions (Yad Vashem).

Amb aquesta citació vull fer-vos conèixer un llibre que rememora la memòria i la història de Lola Touza, una dona gallega, Justa entre les Nacions, que va ajudar a fugir a més de 500 jueus d’una mort segura en mans dels nazis. Lola Touza, va dissenyar una ruta que començava pels Pirineus, fent escala a Medina del Campo i, arribant a Ribadavia. En aquest xicotet poble de Galícia i, concretament en el quiosc de l’estació, “un lugar de encuentros, de ir y venir, de continuidades”. Tots aquells homes i dones que fugien dels genocidis del nazisme i de les barbaritats que succeïen als camps de concentració, tindrien l’oportunitat, gràcies a Lola Touza (“La Madre”) a traçar llaços d’esperança, a recórrer un camí cap a la llibertat.

És un llibre que relata com el Cop d’Estat de 1936 va posar fi a les il·lusions, a les promeses utòpiques que tant ansiaven, donant pas a l’arribada de temps on homes plens de poder i maldat arrebatarien les vides de molts homes i dones, xiquets i xiquetes. “Se pasó del amor al odio, de un deseo de libertad y democràcia a la opresión y la maldad. (...) Los ojos de Lola reflejavan como espejos los colores de la naturaleza que comenzaba a verdear. Durante la primavera y el verano aquella naturaleza era un mosaico abarrotada de agricultures varias, un hermoso cuadro visto desde el cielo, ahora dramático refugio de gentes sin corazón de orientación fascista.”

Però allí estava Lola, en el quiosc, disposada a refugiar a qui ho necessitara, a donar-los un llit on dormir, un tros de pa i un got de vi. Fins i tot, roba per a que no foren reconeguts. Lola Touza els portaria cap a Portugal, lloc de la seua alliberació.

Donant un salt en el temps, “el fantasma de la Segunda Guerra Mundial y su terrible sombra asolarían con su presencia en Europa, pero había que resistir, resistir siempre, y ella resistiría”. I això va fer, RESISTIR i LLUITAR per donar una nova vida als jueus.

“Aquel era el final de un trayecto y el principio de otro, de una nueva vida. Aquí en este lado del río quedaba una tierra marcada por la maldad, por el fascismo. Al otro lado, un insignificante tránsito como camino que conduce a la libertad”.

Lola Touza va conèixer milers d’històries i no través del llenguatge, perquè no parlaven el mateix idioma. Però les mirades ho deien tot. Les mirades eren paraules, eren records, eren sofriment però també eren somnis i reflexions.

Una mirada no deia res però al mateix temps ho deia tot.

“Nuestras miradas van y vienen, buscan en la distancia”.

Más de 500 personas salvaron sus vidas gracias a ellos y aquellas vivencias habidas, aquellas aventuras arriesgadas desde 1941 hasta 1945. Gràcies a Lola Touza i a tots aquells que els van ajudar a escapar.

Ara, ens cal reflexionar. Tants dies de confinament, d'estar tancats dins de casa, de no poder abraçar als nostres familiars, amics, amigues. Però, no podem imaginar-nos tot el que van passar homes, dones, xiquets i xiquetes pel simple fet de ser jueus, demòcrates, discapacitats, republicans... per no pensar com els de dalt. Tots ells van perdre les seues vides en mans dels feixistes. Feixistes que "colocaban bombas, trampas, que guerreaban contra personas indefensas, torturaban, mataban a la gente, que no eran nadie, Matones que hacían un trabajo sucio, oprimían, torturaban, degollaban, violaban..." i nosaltres, ens queixem pel simple fet d'estar unes setmanes dins de casa, amb la televisió i l'instagram al nostre abast.

Reflexionem. Reflexionem. I posem-nos en la pell de l'altre. Lluitem contra la indiferència de l'odi.