EIXIDES DE CAMP: L'HORTA DE VALÈNCIA

LES EIXIDES DE CAMP

Les eixides de camp són considerades com una de les metodologies més importants i útils per utilitzar amb els xiquets i xiquetes d’Educació Infantil per tractar les Ciències Socials i Naturals, ja que com diu López Martín (2007), és una forma de trencar amb la rutina habitual de les classes i permet que el procés d’ensenyança-aprenentatge de l’alumnat es duga a terme fora de l’aula, al món real, a partir d’activitats vivencials, basades en la vivència de noves experiències. Les eixides de camp ens permeten ensenyar continguts sense la necessitat d’utilitzar un llibre de text, ens ajuden a respectar i valorar el medi ambient i la cultura que tenim als nostres voltants.

La salida de campo ofrece la posibilidad de explorar, descubrir y redescubrir una realidad cercana y/o lejana para los estudiantes participantes, quienes están en capacidad de resignificar los procesos que en ella se desarrollan; es un proceso en el que el nombre de las “cosas” juega un papel importante para observarlas, describirlas y explicarlas (Álvarez, et al., 2016).

No obstant, ens cal reflexionar. Quantes vegades hem fet eixides a l’escola? I quantes vegades també aquestes eixides no tenien relació amb allò que estàvem aprenent dins de l’aula? En moltes ocasions existeix un concepte erroni sobre les eixides de camp, ja que realment el que es fa en moltes de les escoles són meres excursions que careixen de sentit ja que no tenen una relació directa amb els continguts que estan donant-se, per tant, la interiorització dels continguts serà menor, és a dir, no es donarà pas a la consolidació i l’assoliment conceptual, actitudinal i procedimental dels coneixements de les ciències socials (Álvarez, et al., 2016).

Tal com diu Lei (2010, citat en Behrendt, 2014, p.236), “the connection between the field trip venue and the classroom links the field trip’s experimental learning with prior experiences and learning from the classroom”. Per tant, és fonamental realitzar eixides de camp que connecten, com ja hem dit, amb allò que ocorre a l’aula. Es tracta, com diuen Álvarez et al., (2016) d’ensenyar des d’un escenari específic vinculant els saber de les ciències socials, l’experiència personal i viscuda, interaccionant amb la realitat i el coneixement acadèmic i quotidià.

Pel que fa a la planificació de les eixides de camp, cal dir que moltes vegades no existeix una bona planificació ni estructuració. Ací és on el paper del docent tindrà molta importància, ja que haurà de ser l’encarregat de formar-se, de adquirir noves idees, de programar i planificar activitats estructurades en un abans, un durant i un després de l’eixida.

Per tant, abans de l’eixida el mestre o la mestra haurà de fer una visita prèvia, per conèixer què és el que els infants van a visitar, decidir amb quina mirada enfocar la visita, i elaborar activitats prèvies que connecten amb l’eixida. Durant la visita, el professorat crearà un ambient còmode, donant pas al desenvolupament de majors connexions entre els conceptes previs i l’experiència (Kisiel, 2003, en Behrendt, 2014). Després de l’eixida, el mestre o la mestra elaborarà noves activitats basades en la discussió d’allò que s’ha viscut durant l’eixida realitzada. Tal com diu Kisiel (2003) citat a l’article de Behrendt (2014, p.241), “reflection will help build those connections, as well as reinforce teachers develop potential connections through reflection. Students should discuss their observations and experiences”.

En definitiva, podem dir que les eixides de camp són considerades un eix potenciador del coneixement social per formar ciutadans crítics capaços de transformar la societat. Els murs de les aules han caigut, donant pas a un camp obert, replet d’informació i comunicació, de reflexió crítica, de noves experiències i vivències a entorns urbans i naturals.

A continuació tractarem la situació política i social que s’ha viscut en l’Horta de València, descrivint part de la història i de la concepció que té i ha tingut la societat front a aquest paratge natural, així com el sentiment de reivindicació i lluita per mantenir l’horta viva per part d’alguns col·lectius.

L’HORTA DE VALÈNCIA

“Per camins d’horta sembrada avancem.

Enyorem un temps que no s’ha viscut encara.

Un passat de lluita accelerada,

assaig d’una esperança que camina fermament

i transforma aquest present”

(Aspencat, 2015)

Amb aquests versos d’Aspencat (2015), començaré a fer un breu recorregut sobre l’Horta de València, així com de la constant i ferma lluita i resistència per part d’un col·lectiu amb el fi de protegir-la, cuidar-la i estimar-la.

Ja han sigut molts autors els que han escrit, han parlat i han reflexionat sobre l’Horta de València i sobre la seua qüestió de supervivència. Durant el segle xx la ciutat va començar a desenvolupar-se i a créixer desmesuradament i la pressió urbana en els terrenys de l’horta era cada vegada més constant. Al voltant d’aquest segle, anaven sorgint noves necessitats econòmiques i territorials, el que va provocar que s’ocuparen nous espais, nous territoris i, l’Horta de València es va veure afectada. Afectada per la ciutat, un sistema dominant que competeix constantment per ocupar nous territoris amb el fi d’urbanitzar-los. Tal com diu Courtot (2012, p. 27) “desde hace medio siglo, las tierras de la huerta han sido sistemáticamente sacrificadas en beneficio del crecimiento urbano”.

A causa de la constant urbanització i creixement de la ciutat, l’horta s’ha convertit en un espai físicament pròxim a la ciutat, però social i culturalment aliè a aquesta (Sanchis, 2012). Per a molts valencians i valencianes l’horta ha esdevingut un signe d’identitat cultural i paisatgística que ha ajudat a establir vincles entre tota la gent que la habita, o que treballa les seues terres. Tal com diu Sanchís, (2012, p.83) “el valor cultural e identitario de la huerta (...) está en la base de las reivindicaciones de defensa y protección de este espacio agrícola”.

D’altra banda, molts escriptors valencians van mostrar la defensa i estima per aquest paratge cultural en els seus escrits i poemes mitjançant descripcions literàries. La barraca va esdevenir una icona de l’horta, així com els tarongers, els palmerars, les alqueries o les sèquies. Totes aquestes imatges i escenes de l’horta també es van utilitzar i s’han seguit utilitzant per a la promoció de productes locals, d’ornamentació en diferents suports, en les llars o en els espais públics. Per a moltes, aquesta imatge segueix viva en l’imaginari col·lectiu de la població de l’àrea metropolitana, però es converteix en una quimera anacrònica difícil d’aconseguir, que naix i s’estén en una societat purament urbana (Sanchis, 2012).

Per contra, la ciutat, que la ha anat consumint i edificant, no té aquest sentiment tant arrelat. Avui dia, quan caminem per l’horta de València, podem veure com el paisatge es veu contaminat per alts edificis, carreteres infinites, cotxes, fum... Com diu Sanchis (2012, p.89) “la densidad constructiva, la altura de las edificaciones y los corredores varios han articulado numerosas barreras visuales”. Aquesta separació entre l’horta i la ciutat ha provocat que molts ciutadans no sàpiguen com accedir-hi, ha provocat distanciaments entre la població rural i urbana.

Camps infinits de ceba, xufa, albergínia o carxofa. Erigides entre els cultius, les alqueries vigilen la vasta plana. El miol d’algun gat i les veus d’uns llauradors a la llunyania es confonen amb el soroll del trànsit, que intenta trencar la pau que es respira a l’Horta de València un diumenge de vesprada. (Fayos, 2019)

L’horta ja no és la mateixa que abans, els cultius han canviat, els animals l’han abandonada, els llauradors són menys visibles en els camps de cultiu... malgrat això, sempre romandrà tota eixa gent que la defensarà i que lluitarà per crear vincles entre l’horta i la ciutat, que tractarà de crear una percepció positiva del paisatge i de la cultura, i que cridarà als quatre vents: “voleu enterrar-nos, però no sabeu que som llavor” o “l’Horta és Vida”.

Noves iniciatives sorgeixen, com l’apertura de la via verda de l’Horta Nord per la qual famílies, xiquets i xiquetes de les escoles i veïns i veïnes de València la transiten, recuperant el contacte amb aquest espai i gaudint del paisatge. Comencen a sortir nous vincles entre ciutat i horta, però arriben els de dalt i tornen a amenaçar-la, a carregar-se-la un 27 de setembre de 2019, enderrocant el Forn de Barraca pel simple fet de voler ampliar una carretera, l’V-21, per l’alt volum de tràfic que suporta, fet que va ser desmuntat a l’any 2017 per un informe de l’enginyera civil Nel·la Saborit, que afirmava que és una carretera innecessària ja que el nivell de congestió no és suficientment alt (Fayos, 2019).

La incultura, la inconsciència, l’abús, el poc mirament, la poca dignitat de futur, el desig constant de carregar-se el món, l’agressivitat sense escrúpols, la inhumanitat... del capitalisme i dels ignorants òrgans gestors. Aquesta vegada, un cop més, contra l’horta, contra la natura viva, contra el nostre benestar... a canvi d’una carretera innecessària. Res no és més important que atendre i cuidar de la terra i la salut que ens aporta. Vull ser HORTA VIVA i des d’ací, ens unim en protesta i defensa d’aquesta causa que ens identifica. (Andreu Valor, 2019)

Per això, ens cal preguntar-nos i reflexionar quin tipus de societat volem, cap on volem anar. Quin és el paper que tenim els docents en les escoles? - ens tornem a preguntar. Encara queda molt per fer a les aules. Tal com va dir Miquel Martí i Pol (1981) “tot està per fer i tot és possible”. Per això, podem dir que és des de l’àmbit educatiu des d’on s’ha de començar a treballar qüestions com aquestes, aprofitant eixos transversals de la programació i activitats culturals de l’escola (Sanchis, 2012). Cal realitzar més eixides de camp, treballar totes aquestes problemàtiques socials, culturals i polítiques abans, durant i després de cada eixida.

En definitiva, hem de repensar el passat i transformar el present des de les aules mitjançant una reflexió crítica i dialògica, ja que com diu Freire (2008, p.339) la transformació del present tan sols s’aconseguirà a través de la “pedagogía como práctica de la libertad, dialéctica, crítica, participativa, emancipadora, concienciadora”.

BIBLIOGRAFÍA

Álvarez, D. et al. (2016). La salida de campo, una posibilidad en la formación inicial docente. Didáctica de las Ciencias Experimentales y sociales. N.31: p.61-77

Aspencat (2015). Quan caminàvem. En Tot és ara [CD]. Barcelona: Halley Records.

Behrendt, M. (2014). A Review of Research on School Field Trips and Their Value in Education. International Journal of Environmental and Science Education. N.9: p.235-245.

Courtot, R. (2012). La huerta de Valencia. ¿Qué porvenir? En La Huerta de Valencia. Un paisaje cultural con futuro incierto. (pp.23-31). Valencia: Universitat de València.

Fayos, E. (2 d’Octubre, 2019). L’horta que lluita contra els interessos de l’autoritat portuària de València. Directa. Recuperat de https://directa.cat/lhorta-que-lluita-contra-els-interessos-de-lautoritat-portuaria-de-valencia/

Gadotti, M. et al. (2008). Paulo Freire. Contribuciones para la pedagogia. CLASCO: Buenos Aires.

López, J.A. (2007). Las salidas de campo: mucho más que una excursión. Educar en el 2000: revista de formación del profesorado. Murcia, n.11: p.100-103

Martí i Pol, M. (1981). Ara mateix. L’àmbit de tots els àmbits. Edicions 62: Barcelona.

Sanchis, C. (2012). Huerta y ciudad: contigüidad geográfica y distancia cultural. En La Huerta de Valencia. Un paisaje cultural con futuro incierto. (pp.77-99). Valencia: Universitat de València.

Valor, A. [Andreu_valor]. (20 de setembre, 2019). La incultura, la inconsciència, l’abús, el poc mirament, la poca dignitat de futur, el desig constant de carregar-se el món, l’agressivitat sense escrúpols, la inhumanitat... del capitalisme i dels ignorants òrgans gestors. Aquesta vegada, un cop més, contra l’horta [Imatge d’Instagram]. Recuperat de https://www.instagram.com/p/B2oVt94iLkG/?igshid=ddpaw0swdc6n